Anècdotes en 50 anys

Un altre record arraconat enmig del fons d’armari que tinc dins la memòria és el de les dues culates de “la pareja”. Ells dos miraven el partit des de darrera la porteria de la banda del pati cobert. Jo, passava per allí darrera per anar cap a les grades amb el meu pare. Les dues culates quedaven penjant, darrera l’esquena dels dos guàrdia civils, just davant dels meus ulls… Més amunt, resseguint l’esquena dels dos uniformes hi havia… els dos tricornis negres!

I és que abans, en els partits que es jugaven a la pista Sant Martí, sempre hi havia una parella de la guàrdia civil com a força d’ordre públic.

Fa uns anys, 10, 15 no ho sé ben bé, l’Arenys tenia un partit amistós amb el Shum Maçanet.

L’expedició arenyenca va sortir del pavelló amb tota la il·lusió del món per anar a jugar. Duien entre els jugadors alguns fitxatges d’allò més interessants. Doncs bé, l’expedició va arribar a lloc. Els jugadors, un per un, van anar deixant les bosses amb el seu material apilonades a l’entrada del pavelló… però en faltava una!! El propietari de la bossa va començar a preguntar als diferents membres de l’expedició si algú havia vist la seva bossa. Ningú no en sabia res. Us podeu creure que un jugador s’havia deixat la bossa a l’entrada del pavelló d’Arenys!!! Doncs sí! Es va intentar equipar el jugador en qüestió amb material del propi Maçanet, però, la cosa no va anar del tot bé.

Quan es va acabar el partit i tothom va tornar cap Arenys allí estava la bossa tota sola…esperant…

Aquesta també ve de lluny…

El Calafell es va presentar a la pista que actualment pertany a l’Escola Sant Martí amb força afecció. El partit, com gairebé tots els que es jugaven aquella època, va ser un xic “calent”. El “sector radical clàssic” d’Arenys va increpar els seguidors del Calafell, els va fer callar i els va convidar a marxar de manera poc amistosa..

Òbviament, a la tornada ja els esperaven. Un d’Arenys portava una carraca (per fer soroll si la situació ho permetia). Amb aquestes que van arribar alguns dels seguidors que havien patit la cridòria del públic de l’Arenys en la visita anterior. Van reconèixer un dels aficionats que els havia increpat quan havien estat a Arenys i el van amenaçar repetidament, amb la qual cosa el nostre convilatà estava força espantat. Un senyor de Calafell ( es diu que era el pare de l’il·lustríssim alcalde de la Vila de Calafell) es va aixecar renegant i amb una bossa de plàstic al cap. Resulta que la bossa havia estat llençada per un dels afeccionats del Calafell que havia intentat remullar als d’Arenys i el tret li havia sortit per la culata. El senyor enfadat i moll va estar rondinant una bona estona, mentre, els d’Arenys reien i gaudien del dolç moment. A la mitja part, alguns membres del grup de simpatitzants dels nostres colors (que no havien estat reconeguts pels afeccionats de Calafell) van xerrar, fumar i beure conjuntament amb els afeccionats calafellencs mentre deien:

–A vosaltres no us passarà res, però aquell, no sortirà del pavelló! –Tot referint-se al ja esmentat seguidor que havia estat identificat com un dels que els havia increpat a Arenys.

La segona part va anar passant i alguns afeccionats del Calafell es van col·locar a diverses llocs estratègics del pavelló per evitar que el Sr. Identificat no pogués sortir amb tranquil·litat.

Ell, llunys d’acollonir-se, va decidir aixecar-se i baixar amb grans salts pels diversos graons de la graderia i, d’un SALT perillós i felí, es va col·locar entre els jugadors de l’Arenys i va anar directe al vestidor. Passada una bona estona, l’expedició esportiva de l’Arenys de Munt va sortir del vestidor i camuflat entre ells, hi havia el nostre bon amic carregat de bosses com un membre més de l’equip. Un cop a l’autocar, i uns km lluny de Calafell, les rialles i mostres d’alegria van inundar l’ambient. Déu ni do quina una!!!

Per cert, no recordo com va acabar el partit.!!!!!!!

Corria l’any 72? A Vendrell hi feia fred. La Pista descoberta no protegia de les inclemències temporals però la passió pels colors (blanc i vermell de l’Arenys i negre i vermell del Vendrell) feia que els allí reunits gaudissin d’una temperatura corporal d’allò mes confortable.

Els crits d’uns i altres feien córrer als jugadors amunt i avall. La bola empesa per uns sticks nobles i orgullosos anava rebotant per tot arreu. Era el que en diríem un partit disputat i entretingut.

La parròquia d’Arenys, com sempre entesa i sorollosa, es feia notar. Els ànims entre el públic assistent es van anar encenent fins que, en el moment àlgid de la disputa, i davant les empentes i acorralaments a que es veien sotmesos alguns dels seguidors, un aficionat de l’Arenys, patint per la seva integritat va fer aparèixer (potser li va caure per les empentes que hi havia) l’arma que portava a la butxaca.

Ràpidament algú va cridar:

— Compte que té una pistola!!!

Això va fer que els ànims es temperessin, que la rotllana de perseguidors s’anés engrandint ràpidament i que tot plegat tornés a la calma.

Els simpatitzants del conjunt blanc i vermell van poder abandonar el recinte sense més problemes… però a partir de llavors hi va haver un Arenyenc que va decidir no treure el cap pel bonic poble de El Vendrell.

Avui dia, quan ha fet falta, s’ha anat a Vendrell sense més problemes. De la mateixa manera que ells ens han visitat amb tota tranquil·litat. Aquell dia, però, a Vendrell, la peli va ser de “tiros”!